Tecnoautobiografia

Amb la creació d'aquest video sobre la meva vida en relació a les tecnologies me n'adono dels anys que fa que visc envoltada d'elles sense haver-me parat a pensar-ho mai. A mesura que he anat recopilant fotografies he vist que des que vaig néixer fins a dia d'avui he crescut utilitzant-ne, veient-ne, gaudint-ne, etc. He intentat posar una miqueta de cadascuna de les "tècniques" i persones que m'han fet créixer i que m'han acompanyat al llarg de la vida: la família, les amigues, els viatges, l'escola i altres coses que m'han fet ser com avui sóc.

En aquesta tecnoautobiografia he pogut reflexar la tecnologia organitzativa a través, per exemple, de les imatges familiars, principalment aquelles en les quals se'm veu amb els avis que els he pogut conèixer tots quatre. Un altre exemple, n'és la imatge de la classe en una excursió al Zoo de Barcelona. De la tecnologia simbòlica he selecionat unes imatges, entre altres, en les quals bufo les espelmes del pastís d'aniversari. D'aquest mateix tipus n'hi ha moltes altres com pancartes, senyals de trànsit, edificis religiosos i símbols patriòtics com pot ser-ho la Torre Eiffel de París. La biotecnologia s'aprecia poc perquè, la veritat, no he trobat gaires fotos meves on n'hi sortis, en un parell hi surto amb "matamosquits" i en una altra rentant-me les dents. I de tecnologia artefectual n'he trobat, evidentment, a quasi totes les imatges que van des del biberó, les joguines d'infantesa, els mitjans de transport fins a les ulleres de busseig que clouen la selecció feta. Ulleres per mirar a fons el món de la tecnologia.

Una visió tecnohumana

L'article "Cultura tecnológica y educación" d'A. Álvarez i R. Méndez planteja una visió global de la realitat humana en el present històric i en vistes al futur a partir del concepte "tècnica". Tècnica en el sentit general i ampli d'acció humana, per tant, tota acció pot ser interpretada com a tècnica. A partir d'aquí els autors reparteixen les implicacions de tota mena que es donen en totes les activitats humanes en quatre grups: tecnologies organitzatives, artefectuals, simbòliques i biotecnologies. Les primeres es refereixen a tot tipus d'organització social. Les segones a la fabricació d'instruments materials per a tota mena d'accions. Les terceres a la creació de símbols i representacions de la realitat. I les quartes a la manipulació de les parts vives de la natura.

L'avantatge d'unificar aquestes quatre dimensions de la acció humana sota el concepte de tècnica permet veure que cap d'elles està separada de la resta. D'aquesta manera es desmunta la creença en una visió tècnica anterior que considerava la tècnica com una activitat que res tenia a veure amb la organització social, ni amb la creació simbòlica ni tant sols amb la vida com a vida. Era un mecanisme neutral que afavoria una idea de progrés igualment neutre la qual cosa, de fet, amagava una selecció de valors i de finalitats que a la pràctica sí que influien i configuraven totes les altres dimensions de l'activitat humana.

En la mesura que ara siguem conscients de la no neutralitat d'una acció tècnica perquè tècnica és organitzar les vacances d'una societat, ho és la fabricació d'uns artefactes o d'uns altres, ho és una manipulació biològica o una altra, com també la selecció d'un llenguatge o un altre, podrem entendre la importància d'una educació que posi en evidència aquestes implicacions o interrelacions dels quatre aspectes.

Dit d'una altra manera. Educar en la bona direcció des d'aquesta perspectiva vol dir oblidar el concepte de neutralitat aplicat a la tècnica. Significa fer present el concepte de valor i de finalitat des del començament. Implica l'exercici constant de la crítica no per a relativitzar-ho tot, sinó per aprofundir en totes les possibilitats de les accions humanes, avui i de cara el demà.

Quin model de societat de la informació volem i quin paper poden jugar les TIC en aquest procés?

El tipus de societat de la informació que hauríem de construir entre totes les persones hauria de ser un model basat en la transmissió de coneixements, més que no pas en la simple informació de fets i de curiositats; un model que fomentés l'anàlisi crítica de tot allò que es transmet i, evidentment, que fos un model al qual tothom tingués la mateixa oportunitat d'accedir.

La societat de la informació s'hauria de crear des de l'educació i per a l'educació de les persones, és a dir, s'hauria d'encamina-les perquè puguin participar d'aquest model de societat essent crítiques amb la informació que reben i amb la que aporten, que sapiguessin diferenciar i destriar enmig del bombardeig informatiu constant en què vivim, per tant, s'hauria d'educar per saber utilitzar les TIC fent-ne un ús moderat i sempre crític.

Les TIC són unes eines que ben utilitzades poden ajudar a crear una societat amb aquestes característiques, poden permetre que tothom tingui a l'abast tota la informació i alhora en pugui difondre. Són eines que trenquen les fronteres que molts voldrien mantenir en aquest món. Les TIC, per tant, poden oferir les mateixes oportunitats a les persones alhora d'estar informades. Ara bé, elles de res no serviran si els responsables del seu funcionament i ensenyament permeten l'exclusió digital de pocs o de molts col·lectius.

Per acabar, considero que poden ajudar a crear un model de societat de la informació que sigui crític, fomentador de la igualtat d'oportunitats i eliminador de tota mena de barreres, des de les físiques fins a les mentals.

Nativa o immigrant digital?

Em dic Irene i tinc 22 anys. La meva relació amb les noves tecnologies va començar, més o menys, als meus 14 anys quan va arribar a casa el primer ordinador amb pantalla de color. El que haviem tingut fins aleshores només el feia servir el meu pare per treballar (era en blanc i negre, res inimaginable actualment!), i era estranya la ocasió que tan jo i/o la meva germana ens atreviem a tocar el teclat.

Mai he tingut gran relació amb els ordinadors. A l'escola, gairebé mai l'havia fet servir. Ni a primària ni a secundària teniem gaire opció de treballar-hi, ja que, o faltaven recursos o faltava temps. Així doncs, el seu ús va passar a ser gairebé exclusiu en l'entorn familiar, on servia per a fer-hi algun treball escolar, i de vegades, perquè negar-ho, per matar estones mortes.

Tot i així, a mesura que a anat passant el temps, i degut a la informatització de molts dels camps de la nostra vida diària, m'he anat familiaritzant amb els ordinadors, i actualment, puc espavilar-me i fer qualsevol tràmit necessari a través d'aquests. Queda clar doncs, que l'ús que els hi dono és majoritàriament de treball (búsqueda d'informació, correu electrònic, universitat, etc.) i no pas d'oci (xarxes socials, jocs on-line, etc.) com la majoria de persones que es consideren natius digitals.

En menor escala, també faré referència als telèfons mòbils. No vaig ser de les més precoces dels meus cercles socials, però tampoc vaig tardar gaire en entrar al món de la telefonia mòbil. Aproximadament cap als 15 anys va caure a les meves mans el primer mòbil. Vaig acostumar-me ràpidament a ell, i en breu ja el feia funcionar amb total normalitat i havent après el llenguatge SMS.

Després d'aquesta petita introducció de la meva relació amb les TIC, passaré a fer referència al perquè hem considero una immigrant digital:

Tal i com diu Francis Pisani en el seu article del País Los "nativos" del mundo digital y el futuro de las TIC, "Ya hay generaciones que han nacido en un mundo digital y que funcionan de una forma diferente al resto" , es deixa entreveure que les noves generacions neixen sent natives digitals, ja que gairebé no tenen altra opció a causa de que la majoria d'eines del seu voltant estan relacionades amb les TIC, i la seva familiarització amb elles és inherent. Tenint en compte aquesta referència es veu clarament la meva posició d'immigrant digital, perquè, ni he nascut ni he crescut envoltada d'aquestes eines.

Per concloure, vull dir, que tot i no considerar-me una nativa digital, sóc usuaria de noves eines digitals sense cap mena d'entrebanc. No he nascut ni crescut amb elles, però la meva relació ha estat gairebé diària a partir de certa edat, agafant així una pràctica i una fluidesa ben pròpies d'alguns natius per contra de la manca d'aquesta en immigrants menys adaptats als nous instruments. Considero doncs, que la meva generació es troba en una franja intermitja que separa els dos grups, fent-la així d'una difícil ubicació i fent-me plantejar la possible creació d'una nova etiqueta per a aquest grup. Afillats digitals?